An Open Letter To The Lyrical Trainspotter
Des d’on puc recordar, he sigut d’aquells “mal educats” que es queden mirant a la persona del davant quan viatja en transports públics. No ho puc evitar si la persona que em crida l’atenció duu una indumentària curiosa, té una cara peculiar o es fica el dit al nas. Utilitzo les finestres com a miralls reflectors quan, en un atac de consciència, no vull incomodar i, de tant en tant, llegeixo el diari o el llibre de la persona del costat. Tampoc és que a qui s’asseu al meu costat li hagi tocat la loteria amb un tipus nerviós i mig suat que no para de mirar neguitosament a tot arreu. No és això. Només que aquest últim gest amb els diaris i llibres ha anat derivant, dins d’aquesta espiral tecnològica en la que he caigut des de fa uns anys, en intentar esbrinar i apostar (amb mi mateix) què escolta la gent a través dels seus cascs, segons indumentària, look o actitud (també val reconèixer la música si està prou forta). Però com sovint jo també porto la meva pròpia música, aprofito quan es fiquen la mà a la butxaca i treuen el seu diga-li iPod, diga-li mòbil amb reproducció MP3 per intentar mirar les seves pantalles. El noi despentinat de les patilles porta Kings Of Leon i el que porta una guitarra a l’esquena Mogwai, la noia dels pantalons de pitillo, que se lleva pero te hace el culo carpeta, esto es así, porta Franz Ferdinand i aquell noi en xandall amb bossa d’esport porta el Kid A de Radiohead.
En una època en la que algú ha arribat a posar en dubte la sociabilitat d’una generació que es mou cada dia immersa en els seus pensaments i que modifica la seva percepció de la realitat adaptant-la artificialment al que vol veure i, especialment, escoltar, crec que tot dubte queda dissolt quan ens enfrontem a aquesta moda del Nokia amb altaveus i la patxanga-reggaeton-bollywood sonant distorsionada per a tothom, no només el propietari del mòbil, i que ha de suportar tot el vagó, fins i tot qui vol llegir.
Aïllem-nos, si us plau.
Aquests dies, jo porto Boxer de The National. Un altre descobriment endarrerit del 2007, com Deluxe. Fake Empire és una banda sonora perfecte per un paisatge en travelling a través d’una finestra de tren.
26.01.2008 a les 8:10h.
(1) No m’empasso que al mateix vagó hagis pescat Kings Of Leon, Mogwai, Franz Ferdinand i Radiohead… no cola… els gustos dels barcelonins no donen per tant :-P
(2) Ningú escoltava Mishima? (és el que veuries a la pantalla del meu si tafanegessis per sobre de la meva espatlla).
(3) The National els vam veure de teloners dels teus “odiats” Arcade Fire al concert del Radio City Music Hall l’any passat.
(4) A les meves dues darreres visites a Barcelona, m’he adonat d’aquesta moda reggete-pesada de l’altaveu a tot drap al metro.
26.01.2008 a les 13:15h.
Jajaja.
1) No he dit que fos el mateix vagó ni el mateix dia, home. És una mania ancestral i que et deixa gravat a la memòria qui escolta quelcom que a tu t’agrada i oblida per sempre les legions de fans de la Shakira.
2) Mishima escoltem a ca la Síl gràcies a la Ju.
3) Jo vaig passar de Alligator. El recuperaré.
4) És insuportable, ho sento. I si la gent vol llegir? Encara que sigui el diario Qué aquest?
26.01.2008 a les 18:51h.
Aquests dels altaveus són els mateixos que van amb els vidres abaixats del cotxe i el seu putu xumba-xumba, jo no acabo d’entendre què hi troben molestant a la gent, certament el fet que no ho entengui fa que em sigui més difícil posar-me al seu nivell.
Salut
28.01.2008 a les 14:42h.
Els altaveus aquests s’haurien de cremar tots. Al principi em feien gràcia perquè em recordaven la banda sonora dels “fondo de bus” del Bronx, però ara ja em posen histèric… Si com a mínim sonessin bé…
I aquests The National apunten maneres oi Miq? Ja ho deia jo… Els vaig descobrir quan encara no eren coneguts en una petita sala que es diu radio City Music Hall, ara ja s’han tornat comercials… :-)
28.01.2008 a les 15:26h.
Jajaja. Jo recordo que algú em recomanava Alligator, del 2005, i per molt q m’agradava la portada, em feia una mandra… La veu del cantant i el bateria son lo más.
28.01.2008 a les 15:38h.
Quan vols llegir al tren i puja un d’aquests… em fa mal de panxa només de pensar-ho.