Gaudeixo com qualsevol altre de veure algú donar cops de cap a l’aire quan s’adorm en els transports públics. És una més de les múltiples filies relacionades que tinc. Aquells moviments de coll impossibles cap endavant, ulls en blanc i un petit fil de baba. I aquell despertar desorientat, mirant al voltant intentant identificar qui s’ha adonat del teu estat letàrgic. Per suposat, de tant en tant, jo també em relaxo i pateixo d’aquesta falta pública total de glamour. En la meva defensa diria que tinc la sensació de que tanco bé els ulls i que no deixo anar fluïts però els moviments de coll són tots meus, especialment anant en tren més enllà de les vuit de la tarda.
És en aquests instants de somnolència on tinc els meus micro-somnis. Petites partícules d’imatges ràpides amb un argument surrealista i instantani que culminen en barrejar-se amb la música de l’iPod. L’últim, pura psicodèlia mentre escoltava l’excessiva All Around The World d’Oasis, temazo de gairebé deu minuts (amb cinc de solos de guitarres i orquestracions èpiques), em transportà a una platja, unes onades amb tot de gent jugant a l’aigua i… Sants Estació.