No sóc un bon jugador de mus. No menteixo gaire bé i per farolear és indispensable. No tinc interès en dur el compte de les cartes dels demès perquè estic massa distret deixant-me emportar per la meva intuïció irracional, comunament anomenada pálpito, segons els gestos i el llenguatge corporal de l’adversari. Sí que se’m dona bé fer senyals a la meva parella de joc gràcies al precís (i sovint inexplicable) control que tinc sobre l’elasticitat de la meva cara i la meva facilitat per la ganyota. No comments. I és aquí on m’ho passo bé, sense importar-me gaire guanyar la partida o acabar derrotat i/o humiliat. És el partit el que compte, no el resultat. Allò tan gastat i insuportable de lo importante es participar, amigos.