De petit, tenia tendència a imaginar-me com seria viure en les habitacions rococós de les cases de nines que tenien les meves cosines, amigues i germanes d’amics, igual que en aquell capítol, no recordo ben bé quin, d’Amazing Stories que vaig veure de molt marrec, on una familia diminuta vivia en una casa de joguina. Ja d’adolescent, caminava de nit per Barcelona amb el costum d’anar aixecant el cap i mirant, a través dels balcons oberts, els sostres de les anomenades fincas regias, fantasiejant com seria viure-hi en una quan em pogués permetre comprar un pis ben gran, tot pintat de blanc amb alguna paret taronja. Ara mateix, desitjo comprar-me un sofà nou, tan còmode que mai tingui ganes de canviar de posició, que substitueixi l’actual, tronat i mig trencat.