Tinc un estrany costum quan entro a la cuina de la Reich. La seva nevera, una mica reflex del pis on viu, està ben atapeïda d’imants de regal i visites turístiques. La cuina, com a un dels centres neuràlgics d’un pis, i sempre que els metres quadrats ho permetin, és un espai ideal per converses informals i jo sóc incapaç d’evitar grapejar distretament tots aquells imants fins que el poso absolutament tots de cap per vall.
Diga-li Déu, diga-li energia, si hi ha un més enllà i es pot tornar a un més acà, és una de les set senyals de l’apocalipsi que tinc planejades per a demostrar que hi ha quelcom més després de que hom falti (perquè hi ha qui no morirà, sinó que faltarà). També és l’única que vull dir públicament.