No és com la noia que avui anava al tren a les vuit del matí amb ulleres de sol, amagant ben bé no sé què. No és enveja. Però em molesta la gent que menteix. Em molesta especialment quan es menteix en presència de qui se sap que pot destapar l’engany. És una desagradable sensació de frustració la que em recorre el cos quan m’ho empasso i no vull destapar la mentida en un intent de ser constructiu i evitar el conflicte. M’indigno per dins i genero una mica de suor per fora. A nivell molt superficial. Gairebé no toca la roba.
Encara que també m’indigna una mica qui omple sudokus sense parar amb els diaris gratuïts del matí i va apuntant mini-números a les cantonades i penso: trampa. No s’ha de fer a la primera? Però és que mai he fet un sudoku.

Un cotxe saltant-se un semàfor en vermell a mitjanit perquè no ve ningú en sentit oposat mentre les bicis esperem el seu torn sota el seu semàfor roig sense tenir ningú en el sentit oposat. Un nen de vuit anys jugant a ser model i totes les poses que fa són femenines. Jo emocionant-me al veure el trailer del nou film de X-Files en veure a Mulder i Scully cridar-se mútuament els seus cognoms.

Barcelona és aquell poble on et pots trobar una cosina, en plena catarsis d’optimisme, esperant un rodalies que la dugui a la feina en un dia de pluja. Es sorprèn de les hores a les que em veu encara sense haver arribat a l’oficina. Li parlo dels meus horaris i em pregunta pel meu germà, qui fa quelcom “més o menys com tu” (sic).
Anar en tren en aquest país et concedeix el plaer del temps per l’oci i la reflexió, on aprofito per mirar entre les melancòliques gotes de la finestra pensant en res. Que la noia que s’asseu al davant em recorda a la Juno. Que seria un bon nom per una filla. Que la mirada de la cosina m’ha fet sentir una mica Chandler.

Hi ha un terme de moda per definir un dia com avui, on he treballat dotze hores seguides sense parar, on no he fet més que notar que em canso més que mai, on he patit el Barça i l’única cosa que puc destacar és una relativa i acceptable impuntualitat de rodalies. El terme és regulero.
Assegut als bancs del gran hall on l’edifici rebia als alumnes, la noia més popular i desitjada de l’institut, amiga del meu millor amic, va passar un dia per davant meu amb la seva carpeta de COU de camí cap a classe i, en veure’m, em va preguntar educada qué tal. Li vaig respondre pues ni bien ni mal, y supongo que eso es regular. Y tu?. Ella va respondre jolín, hijo mío. Pues yo bien i va seguir el seu camí. Unes hores més tard, el Ferran em va dir mi amiga dice que eres un poco rarito. Mai li vaig donar importància ja que, uns anys abans, aquest mateix amic em va confessar que jo era un tío guay aunque a veces eres un poco imbécil.

Vaig a veure on he posat el meu sentit de l’humor. A la tauleta de nit blanca Ikea, sota l’estoic dau de postures ingràvides? Doncs no.

Ara sóc jo qui tampoc faig cap post. El fet que s’hagin filtrat les sessions d’Oasis amb Death in Vegas del 2004 vol dir que, després del nou àlbum de Portishead i l’aparició per fi de Stop The Clocks, només queda una llegenda musical per confirmar que és quelcom més que un rumor i és diu Chinese Democrazy.

Tancat a les fosques i en plan mitòman amb els Gallagher dic fins demà.