La Rothko i jo ens vam reptar mútuament a escriure una novel.la, una manera com qualsevol altre d’esquerdar el meu amor propi, amb l’única i vaga esperança que lo seu sigui de veritat el minimalisme versàtil i no la prosa Murakami. Un nou gir per la nostra espiral diària de competitivitat. Avui dia és vox populi que qualsevol pot editar un llibre (via Flaneuse) i que li diguin literatura com que la Scarlett publiqui un cd i li diguin música (prejudici aquí).
La meva època d’adolescent enfrontant-me a una Olivetti grisa que el meu avi va portar d’alemanya allà pels anys seixanta va quedar enrere, entre fulls blancs i tinta negre i vermella amb típex, on la meva prosa es perdia confosa entre frases massa llargues i subordinades dins de subordinades.
En resum, res ha canviat. Les casualitats no existeixen o les vendrien al Corte Inglés en blisters (possible títol).

Un dels capítols girarà al voltant de per què els nens petits en cotxet només duen una sabata… sigh… els blogs no són para el verano.