Jo vaig ser un adolescent sense personalitat que va passar l’any 1993 amb una greu crisis existencial. Davant la necessitat de trobar un look que em representés per les meves tendències ocioses més bàsiques (i que, de pas, fos suficientment alienant per la resta de companys d’institut) em debatia entre pentinat Lobezno i pentinat Brett Anderson. Per raons òbvies, va guanyar el pentinat Anderson ja que només implicava un serrell lateral prou llarg com per que et fes pessigolles a la barbeta de tant en tant.
És inútil no reconèixer l’absurditat de tot plegat. Els comentaris córtate ya ese flequillo, atraure les noies més sinistres de l’institut (incloent la presidenta del club de fans dels emergents Suede) i, per què no dir-ho, ficar el serrell algun dia dins la sopa o l’estofat de vedella de ma mare, boníssim, per cert.
Com és lògic i inevitable, un dia això va acabar de la manera més dràstica. Davant el mirall i amb unes tisores a la mà. Era això o passar-me a la cinta diadema de pelito Enrique Bunbury (avui dia popularitzada per John Galliano).
Així que, de la mateixa manera que nou de cada deu experts recomanen xiclet sense sucre, limpiaos la sobaca o que els petits canvis són poderosos, jo li dic al món: no us talleu vosaltres mateixos el cabell. Deixe-ho pels professionals. No hagan esto ustedes en casa. Escenificación por especialistas profesionales. Perquè lo meu va ser un tall simple però podia haver acabat en desgràcia i alguns serrells, especialment els femenins, són molt més complexos i s’han de tractar amb més carinyo.

Eso de que la belleza está en el interior, eso quién se lo inventó? Walt Disney?

Als productes de neteja se’ls pressuposa un bon rendiment sota pressió.

M’han dit: fes un post, que m’avorreixo i no he pogut.

No puc evitar deixar anar una rialla quan el Jota deixa anar aquesta expressió davant una situació intolerable a la feina o una jugada impossible al mus: estamos locos o qué!. Crec que, com moltes altres, me la faré meva i, a la mínima ocasió, la faré servir. Sóc un fan obsessiu dels latiguillos i, al cap i a la fi, mai he sigut gaire autèntic.

Sobre aquestes línies, una prova de la aclaparadora campanya publicitària del llibre del Zafón i la seva repercussió subliminar. Pensar que algú hagi pogut creure que em vaig inspirar en la seva portada per la imatge d’aquest post… es que estamos locos o qué?!

Com qui no vol la cosa, m’han proposat fer d’ombra de dos joves estudiants de quart curs d’eso que en diuen ESO. “Fer d’ombra” (sic) significa dedicar unes quantes hores a fer de mentor i deixar que siguin testimonis de la meva feina diària i rutines setmanals i, de pas, implica explicar-los la meva vida i trajectòria professional (s’ha assumit que en tinc una). Ja em puc imaginar contant les batalletes de l’avi Producte davant les meves pantalles.
Després d’acceptar, el dubte em corroeix per dins. Més enllà de la responsabilitat inherent, no em decideixo entre posar-me en plan didàctic formal, intens i una mica estressat, justificant el sou que es cobra cada mes, o relaxar-me amb les bromes, el bon ambient i deixar activades totes les eines d’oci del meu ordinador i mostrar-los la bona vida que, de tant en tant, un pot gaudir en una oficina si està rodejat de bona gent.
Estic entre això o agafar uns fulls quadriculats, uns quants retoladors fluorescents i dedicar-nos a fer sanefes. Un quadradet sí, un quadradet no. Un quadradet sí, un quadradet no. Un quadradet sí, …

Sóc un mar de dubtes.