Tot va començar ahir nit. El telèfon sense fils sonava sense parar i la pantalla mostrava números desconeguts. Per demanar consulta. Per reservar una habitació. Per si està en Pascual. El tren s’ha desviat de la seva ruta aquest matí per una avaria i una altra, aquest cop a la feina, m’ha tingut clavat i estressat a una cadira nou hores seguides.
He resolt l’avaria laboral però és estrany com hom mai espera que un tren canviï el seu rumb. Sigui per la raó que sigui. Hi ha certs termes establerts que semblen inalterables com que les vies estan allà, inamovibles, i de sobte no et trobaràs a una parada que no estava a la teva ruta. És més desconcertant que la resta. La nena que plora. El senyor que xiula. L’adolescent neguitosa que fa l’últim repàs als apunts. El jove que canta per si mateix i per l’iPod. La noia que s’adorm recolzada sobre la mà, just davant meu.
Ahir nit vaig desendollar el telèfon de la paret. Directament. Mitja ciutat es va quedar sense receptes, vacances o un ésser estimat. Com amb la vaga de transportistes.

Ningú va demanar per la Milagros i vaig sentir certa enyorança.