Gimnàstica Passiva
Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.
Hi ha 15 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 26/06/2008 a les 17:12h.
- Categories: Fotoblog, Personal, Transports.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 166 paraules.
T’has preguntat de fons per què et sens així? Perquè corres tant? Questió d’acceptar les imperfeccions?
Pregunta’t què hauries de fer o deixar de fer per a deixar d’experimentar aquest sentiment.
Sempre pots compartir les conclusions a les que arribis, si vols que ens enriquim tots.
De moment, és pura observació. Quan arribi el moment de l’anàlisi…
Pagar cotxe i hipoteca sí que ens fa grans.
i jo, a sobre, encara sóc becària…
Jo crec que la Síl l’ha clavada: pagar cotxe i hipoteca fa gran…
Aquesta velocitat ciclista respon a instints suïcides o a l’emoció d’haver trobat aquella excepció de l’univers en forma de bicing que va de puta mare?
PS. Miq doncs aprofita que tu encara ets una criatura!
m’encanten les fotos
no t’han dit mai que t’assembles al Juanes? :)
Defak, la velocitat ciclista ha sigut una constant a la meva vida, fins al punt d’haver estat a punt de dinyar-la. No aprenc. Però el Bicing va de puta pena, més que de puta mare. Just aquell dia, en agafar la bici, una noia estava emprenyada al mòbil amb l’atenció al client de Bicing pq no podia tornar la bici i li deien que anés a buscar no sé quina parada no sé on, pagant ella l’extra per passar-se dels 30 min, of course. Quan va penjar, em va mirar com jo recollia la meva i li vaig dir: bona sort. Em va fulminar amb la mirada. Glups…
Juanes? Jaja… aix, sí, em sona que m’ho han dit.
Això m’ha recordat a uns versos de Baudelaire…
Acuérdate: es el tiempo un tenaz jugador
Que sin trampas te vence en cada envite. Es ley.
Decrece el día, la noche se aproxima; ¡recuerda!
Es voraz el abismo, se vacía la clepsidra.
Pronto sonará la hora en que el divino Azar,
O la augusta Virtud, tu aún intacta esposa,
O el arrepentimiento (¡Oh, esa posada última!)
Todo te dirá “¡Es tarde! ¡Muere, viejo cobarde!”
Rubèn, em pregunto si la primera foto és al passeig de Ribes Roges de Vilanova i la Geltrú: me’n fa tota la pinta. Tot el que van fer els de l’ajuntament fa deu-quinze anys es cau ara a pedaços i crec que reconec aquesta columneta.
La foto és de Sitges. I també queia a pedaços!
Tengo la camisa negra….
Ostres! I jo que em pensava que a Sitges no passaven aquestes coses! :)
Aquí el viejo cobarde. Sí que és Sitges, sí… que té un passeig que és una mica una esquerda en general.
jajaja, cançó horrorosa donde las haiga…