En Un Bloque De Cemento
A la confluència del carrer Pelai i La Rambla, més o menys sota el Zurich, a la cruïlla circular on s’ajunten línies de metro i ferrocarrils i grups de gospel canten on actuen cantautors anònims on dormen i capten indigents, hi ha un punt molt concret on la veu ressona diferent i rebota per sobre del cap recorrent el sostre.
Endinsant-te als túnels, aquella decadència pudent dels bars diminuts i subterranis del metro poc a poc va desapareixent, deixant pas a Dunkin’ Donuts amb els seus Boston Cremes i, d’aquí molt poc, algun Starbucks, si no és que ja ha passat.
I on hauran anat a parar tots aquells fumadors de camisa oberta i cadena d’or i aquelles dones més pintades que pentinades. Les seves hores mortes. Els gots de vi. L’olor a fum.
Hi ha 11 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 27/06/2008 a les 12:51h.
- Categories: Fotoblog, Reflexions Barates, Transports.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 132 paraules.
Post molt literari, no et vas presentar a un concurs per sortir a un llibre…?
He trobat a faltar la menció “guest star” al tiu que ven (o venia ???) rellotges despertadors. Molt molt molt “annoying”. Venien ganes d’agafar un martell i…
Encara es venen despertadors, gossos ninot que gategen, collars de llum, …
Ui, sóc una mica impresentable. Per concursos, la finestra del costat.
Barcelona ja no existeix.
És una entelèquia?
No Visc a Barcelona (encara).
sempre m’havia preguntat com feia aquell home (el dels despertadors) per despertar-se al matí… potser tenia una versió especial que deixava de sonar a les set del matí?
Quan vaig sentir per primer cop l’efecte d’eco estrany que comentes, vaig tenir la sensació de que algú m’enfocava amb un d’aquells llums “spotlight”. Pensava que tothom s’aturaria per mirar-me, estranyats per l’eco, com si fos una cosa singular. Però no… va ser un moment fugaç. Una il·lusió fugaç. Com moltes altres.
Avui mateix he vist un pare ensenyant-li aquest eco al seu fill. Ara tocaria dir “fa com gràcia”. Bueno, en fi, que està guai.
El teu entusiasme em colpeix.
Resulta que aquest espai, administrativament, és una mena de terra de ningú. Ni TMB, ni FGC ni l’Ajuntament s’en fan càrrec i el uno por el otro la casa sin barrer. Per mi el vestíbul aquest sempre serà el coliseu musical dels De Kalle….
Detesto quan hi ha aquells nanos cantant a capella. No hi ha qui atravessi per fer transbord.