You’ll Never Gain Weight From A Doughnut Hole
Com la meva àvia marxava ben d’hora pel matí a treballar a casa d’una senyora, m’aixecava per veure’m tot sol a casa i trobar-me sempre la mateixa taula parada: llet amb Colacao i un Donut de xocolata en un platet al costat, tot sobre el mantell de plàstic a quadres. El pot de sucre antic, de metall color salmó, estava sempre descobert. Ella deixava la tapa sobre el got de llet i així, quan m’aixecava, la llet encara estava temperada. El meu avi havia marxat encara més d’hora, quan ni tan sols havia sortit el sol, a treballar als camps de roses del maresme. El sentia remenar al lavabo i, entre somnis, em preguntava com era possible que no tingués son. Al mig dia la meva àvia ja havia tornat per a que l’acompanyés a fer la compra. Just quan els plats del dinar arribaven a la taula, pel balcó podia veure tornar el meu avi, sota el sol i amb pas despreocupat. La camisa oberta, el barret de palla i una planta a la boca, com si res anés amb ell.
Ni aquell camí de sorra ni aquell balcó ni tan sols ell existeixen ja però, uns quants lustres després, encara els Donuts de xocolata transpiren aquells matins solitaris.
14.07.2008 a les 14:37h.
Puc dir-te que és un 10 aquest post?
Emocionant la imatge que descrius i les sensacions. A mi també em deixaven la taula parada i donuts per esmorzar.
14.07.2008 a les 14:52h.
Durant anys (diria que fins l’adolescència) aquella era l’única situació en la que menjava donuts de xocolata.
Gràcies ;-)
14.07.2008 a les 16:16h.
Aquest post deixa un bon regust de boca. Com de xocolata i records d’infantesa :)
14.07.2008 a les 21:27h.
molt proustià, tot plegat…
14.07.2008 a les 21:33h.
acabes de fer-me recordar els gots de llet amb colacao que bevia a casa de la meva àvia: era l’única que me’ls preparava afegint-hi dues cullerades de sucre. els records ja ho tenen això, vénen quan menys ens ho esperem, amb els detalls més petits. i per això són entranyables.
14.07.2008 a les 23:41h.
És molt injust. La meva iaia per berenar, quan em venia a buscar a bàsquet, em portava: opció 1, entrepà de pa de pagès amb botifarra blanca (no m’agrada) i opció 2, entrepà de pa de pagès amb mantega i sobrassada. D’aquí que ara m’hagi d’atipar de donnuts de manera insana.
14.07.2008 a les 23:52h.
Jaja.
15.07.2008 a les 1:38h.
mantega i sobrassada? (quina iaia més punki la síl)
15.07.2008 a les 9:15h.
Ai sí, que mona. Però no me’l podia acabar, el bocata aquest. Bde.
17.07.2008 a les 11:50h.
Efectivament, un post 100% proustià però ben rodó (rodó com un… cal?)
18.07.2008 a les 1:58h.
Quines ganes de rererellegir el post.