Aquests dies tanco els ulls i no veig més que caixes, xifres i rajoles hidràuliques. Fa uns dies (setmanes), vaig obrir-los i, durant aquells segons (minuts) en els que romans al llit, cara amunt i amb la mirada perduda al sostre, recuperant tota la informació del dia (la setmana), em va venir un record llunyà. Un parc de sorra rodejat d’edificis i balcons grisos. Sol de matí entre les fulles verdes dels plataners, unes joguines (potser un camió bolquet o vehicle de trabuc*) i la meva àvia.
No és pas el primer cop que recordo aquesta escena en format imaginari 8 mm però, per una d’aquelles raons, des d’aleshores visc obsessionat en situar geogràficament aquest parc, en algun punt indeterminat entre Bac De Roda i Josep Pla, als voltants de la Gran Via barcelonina. Per què sí. Pel simple fet de trobar-lo. Amb la dificultat afegida de que, temporalment, només es pot situar en els dos anys d’edat.