Una de les meves jefas em va dir, farà un any i escaig, que li recordava al protagonista de The Science Of Sleep de Michael Gondry. Un tipus que no encaixava en una feina gris i avorrida i que hauria d’estar fent qualsevol altre cosa excepte romandre en una oficina deu hores cada dia. Aquí queda palès com les meves caps sempre han trobat la manera de motivar-me. No vaig considerar mai res del que feia gris i avorrit.
Però avui és una mica això. Amb el dia que fa a Barcelona, on la gent va en culos pel carrer, fa una brisa fresca i gens humida, altres estem asseguts a les nostres cadires negres regulables mirant per la finestra, tenint els pensaments més absurds i inútils.

Per exemple, sobre el dau, que sempre marca la postura que realment menys de gust et ve practicar en aquell moment.