The Blog Of Bunny Suicides

Durant l’agost, l’alegria més gran que pot recórrer l’oficina és quan recarreguen la màquina de pastes. La resta son penúries arrossegades feixugament esperant l’inici de les vacances.
Sempre m’he considerat de fonaments bàsicament optimistes però, paradoxalment, acostumo a pensar com seran els finals de gairebé totes les coses quotidianes que m’envolten. On acabarà aquest nou gadget que he comprat quan acabi sent substituït pel nou hype. Com acabarà aquest pis quan jo no hi sigui o l’enderroquin. Com serà el carrer on vaig nàixer d’aquí trenta anys més. Com serà deixar aquesta feina (per segona vegada). Com acabaré aquest blog (sóc especialment creatiu imaginant el títol perfecte per un hipotètic final). Com serà la meva última i potser primera cerimònia no apostòlica ni tan sols romana (curiosament, totes les cerimònies d’aquest estil que he protagonitzat fins ara han sigut completament involuntàries, i així seguiria).
Especialment m’atrau aquesta última. És una imatge recorrent durant les vigílies nocturnes mentre altres dormen. Em va quedar gravada un matí de dissabte, fa anys, despertant-me dels somni del meu propi funeral. Veia globus de colors i entrepans de Bimbo en meitats triangulars. Una selecció de la meva música favorita de fons. Totes les finestres obertes i cortines blanques al vent. Cap taüt. Cap persona.
El que dèiem. Clarament optimista.

El que sóc incapaç de visualitzar, ara per ara, és el principi de les meves vacances, aquí, a la cantonada.