Dimecres passat, dia 20 d’agost, al voltant de les tres del mig dia, una parella que tornava de Berlín direcció Barcelona, separada pel passadís de l’avió, pal.liava el seu avorriment amb una improvisada i casolana partida d’hundir la flota. S’amagaven mútuament la situació dels vaixells amb un simple plec de paper i, amb un segon foli, es mostraven el resultat del tret amb tres icones: una petita ona per aigua, una creu insistentment repassada per tocat i dos ossos en creu sota una calavera per tocat i enfonsat. Tot amb un parell de bolis de tinta blava probablement robats d’un hotel i sobre fulls blancs amb quadricula en rosa arrancats d’una llibreta d’espiral Jordi Labanda.
No es dirigien la paraula. Gairebé no es miraven. Un somriure de tant en tant. Es mostraven la posició del tret escrita en paper d’un costat del passadís a l’altre. Ella marcava al full l’aigua amb un puntet petit i el tocat amb una creu petita. Mentre muntaven la primera partida, ell li va passar una nota. Discretament, només vaig poder arribar a llegir: “Ets més lenta que…”.

Ella va guanyar els dos enfrontaments.