- Qué hacemos con esta guerra, Kofi?
- Si es que me da igual.
Kofi Annan.

Ahir, ben passada la mitja nit, vaig fer de DJ improvisat. Vaig punxar només peticions del públic. Així és més fàcil perquè de vegades sóc una mica indecís. Sóc d’aquelles persones “ah… m’és igual, com tu vulguis” i el 99% del temps és veritat. És que tot m’és igual una mica. I amb el que gaudeixo fent playlist amb l’iPod, com per decidir-ne una.
La sessió va ser una mica fracàs perquè només vaig rebre una petició. El càlcul és fàcil: només vaig punxar una cançó. La petició, a més a més, va ser la típica on no se sap el títol del tema i va ser allò de “posa’m aquella que diu (melodia aquí)”. El que deia, un fracàs.
Curiosament, la professió de DJ la duc a la sang. No en va el meu pare va ser DJ durant molts anys. Quan era petit i el meu pare ja s’havia retirat de les sessions saturday night fever, recordo anar-me trobant progressivament antigues noies (en perspectiva, dones per mi) que sempre deixaven anar: “ah, tu eres Rubén? qué mayor estás! sabes? yo solía llevar-te en brazos por toda la disco mientras tu padre pinchaba”. Un cop feia gràcia. Quan la situació es repetia, aleshores desconfiaves i et començaves a preguntar si no hauries acabat com aquelles bessones canàries, en mans d’algú que no és el teu progenitor. Ja se sap la confusió que patien els adolescents dels setanta.
I suposo que aquesta és la raó inherent al meu subconscient per la qual a la meva vida he trepitjat una discoteca tantes vegades com dits tinc en una mà.

Fa un parell d’anys, un DJ va utilitzar una playlist que vaig preparar especialment per l’ocasió com a fons musical d’una estranya festa d’aniversari a base de pollastre rostit. Tothom va semblar ignorar-la i el DJ la va acabar traient a l’hora o així. I gairebé em quedo sense pollastre. Però no sabria valorar si va ser un èxit o no.