La pila de còmics per llegir creix proporcionalment a la quantitat de sèries que començo a mirar cada tardor. La quantitat de sèries que miro creix proporcionalment al temps que passo sense connexió a internet (esperem que només durant aquesta tardor).

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.
Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

M’han fet dubtar i ara no sé si comprar-me el matalàs de làtex o viscolàstic, una cosa que tothom m’aconsella que es veu que és un material que no només s’adapta al cos sinó que també s’adapta a la seva temperatura. He pensat en deixar a sobre els refrigeris acabats de comprar.
Es veu que el piscolabis aquest ara és lo más en matalassos però jo sóc poc aventurer (de más vale malo conocido) i una mica tossut i si he de dormir incòmode, dormo incòmode, però dormo sobre el teixit artificial que em doni a mi la gana.
També m’han recomanat que, si estic considerant tenir descendència, no el compri gaire còmode perquè els nens tenen tendència a anar a dormir amb els pares, concretament entre l’un i l’altre, i això els podria dissuadir. Tots els pares expliquen la mateixa batalleta. Alguns acaben al sofà (o pitjor encara, al llit del fill).
Curiosament, no recordo anar gaire sovint a dormir amb els pares. Només durant una època, quan ma mare estava embarassada i només quan el meu pare sortia per la porta, ben de de matí, per anar a treballar. Hi hauria més espai, suposo. També recordo no poder dormir-me i quedar-me jugant amb la camisa de dormir de la meva mare, que era rosa i m’agradava molt perquè era suau.
Les memòries són excèntriques i selectives. I incomprensibles. Ma mare s’ha comprat el seu primer pen drive d’un giga. Em va preguntar si cabien words. Vaig dir que sí. Em va preguntar quants. Li vaig dir que depenia. Em va preguntar de què depenia. Vaig respondre que depenia de la mida. Em va tornar a preguntar quants cabien i jo vaig dir que cent. Va somriure i es va quedar més tranquil.la.

El Chuspi és un dels patidors pares a qui el seu fill fa fora del llit cada nit a allò de les tres de la matinada. Ha pensat que es revenjarà d’aquí quinze anys (aprox.), quan el seu fill porti les primeres nòivies a casa i es quedin a dormir. Aleshores anirà, es posarà al mig i… qué? a que jode?!