1.09.2008
Un dilluns a les 21:12h.Categories:
Fotoblog, Música, Personal, Transports, Web 2.0.
Tags:
dedicat, ferrocarrils catalans, weezer.
Excuse My Manners If I Make A Scene
Sé que m’he queixat en públic 2.0 dels usuaris del transport públic que decideixen compartir amablament la música dels seus mòbils amb la resta del passatge malgrat aquests, de manera pública i evident, es trobin llegint, observant el paisatge (diga-li paisatge, diga-li paret negra del túnel) o lligant amb la turista de torn, però si encara no m’he queixat mai dels músics captaires faig tard. Ho sento, no us puc donar cap moneda ja que sempre duc l’iPod i no puc valorar la vostra actuació. Només em solidaritzo amb les cares que fan la resta dels viatgers. Només dono gràcies a Sony pel disseny de les gomes aïllants.*
El problema d’aquests dos col.lectius, a qui respecto de manera desigual, és que mai emeten música que m’interessi, com per exemple, per dir la primera banda que em ve al cap, diguem algun tema de l’últim àlbum de Rivers Cuomo i Weezer, que com per enèsima vegada no té títol, se l’anomena pel color predominant de la portada, és a dir, vermell. Temes com Troublemaker i Pork And Beans (un altre cop amb un vídeo antològic que dóna sentit a tenir Tumblr) segueixen el camí de Beverlly Hills, el primer single de l’anterior àlbum. Un bon dia, en una d’aquelles reflexions barates musicals que em dóna per fer (clarifico, com aquesta), se’m va ocórrer dir que el Rivers era el Brian Wilson modern i sembla que m’ha volgut donar la raó organitzant un àlbum on hi caben temes directes com els citats abans o Heart Songs i altres temes que són muntanyes russes estilístiques (The Greatest Man That Ever Lived, Dreamin’) i on tots els membres de la banda canten i, per primer cop en més tres lustres, participen en la composició d’algun tema. Malgrat la riquesa i la varietat del conjunt, més ambiciosa que l’àlbum verd, per exemple, afecta una mica el conjunt i deixa el regust del que podria haver estat un molt millor àlbum si no s’hagués deixat fora temes menors com I Was made For You (que es troba a la recopilació de descartes The Home Recordings) o temazos com King i Miss Sweeney (revisitació hip hop del tema que Rivers va fer en col.laboració amb Mark Ronson) que només es troben a l’edició deluxe que es va editar a UK i que el meu germà, generosament, em va portar i regalar des de London.
En resum, una mica de carinyo pel públic indie i ens deixem de reggaeton o de versions indígenes (indies?) del My Heart Will Go On de Titanic i potser em desfaig de les monedes color cobre que sempre acaben a la màquina de pastetes de l’oficina.
* Avui ja he rebut una reprimenda per humor negre. Busquem la segona.
2.09.2008 a les 9:26h.
No és una “reprimenda”… però no em puc estar de dir que, per mi, Noah Lenox (aka “Panda Bear”) és l’autèntic Brian Wilson modern. “Person Pitch” és un àlbum tan immortal com el “Pet Sounds”. També afegir que de Weezer només m’agrada “Pinkerton”… per ser poperament tan imperfecte.
2.09.2008 a les 22:43h.
Reconec la genialitat de Person Pitch malgrat no estic tan familiaritzat com voldria amb Animal Collective però Wilson tb era creador de hits, joies pop intemporals. Crec que Cuomo ja ha posat sobre la taula algunes com Buddy Holly, Undone, Beverly Hills o Island In The Sun. I la seva ambició potser ha quedat malmesa per problemes amb la discogràfica, com el seu àlbum perdut Songs from the Black Hole (de les sobres del qual va extreure Pinkerton, que tb m’encanta).
De totes formes, Person Pitch em va agradar bastant… només que el vaig descobrir a l’hora que Andorra de Caribou i va ser una mica com empatxo. Si no el coneixes, aquí queda una recomanació.
2.09.2008 a les 22:45h.
només puc dir:
gràcies
3.09.2008 a les 0:02h.
He de reconèixer que per molt que ho he intentat mai he trobat el Pet Sounds un disc digne d’estar al TOP5 de totes les llistes de millors discos de la història, no l’he entès mai i l’he escoltat moltes vegades, potser és per això que no m’agrada el surf…
Salut
3.09.2008 a les 8:42h.
I tant que conec Caribou! “Andorra” (tot i ser un títol surrealista) és, per mi (altra volta), un gran disc. També reconec que “Person Pitch” és un disc que l’has de deixar entrar. No tant així “Young Prayer”. El seu primer disc dedicat a la memòria del seu pare. És més acústic i amb menys capes sonores… però no menys recomanable. Escoltant aquest dos discos no pots evitar pensar que Noah Lennox és l’autèntic geni dins Animal Collective.
I sobre “Songs from the Black Hole” de Weezer… sembla que serà un altre “Smile”, no? I és una llàstima que un grup que prometia tant amb “Pinkerton” hagi quedat estancat per culpa d’un contracte discogràfic.
3.09.2008 a les 18:04h.
Per si no el tens. “Smile” o el disc que mai va ser però que ara existeix… a internet:
http://rapidshare.com/files/76365734/Beach_Boys_-_Unsurpassed_Masters_Volume_16_-_Smile.rar.html
3.09.2008 a les 18:26h.
El tinc ;-)
Por cierto, aprovecho para decir que no os bajeis música pirata.
Rosa León.
3.09.2008 a les 18:39h.
Aquesta no és pirata. És virtual! ;-)
4.09.2008 a les 11:36h.
Doncs per mi els Transform Manners són els Young Invassion moderns. Potser els hi falta una mica del toc que Bryan Paulson els hi donava abans d’embolicar-se amb Silestorm, però definitivament són a anys llum dels Constant Hero.
4.09.2008 a les 18:49h.
Ha colat?
4.09.2008 a les 19:49h.
Jo m’ho he cregut…
4.09.2008 a les 23:12h.
Hehehe…
5.09.2008 a les 9:43h.
I què dir dels Smoking Pipes!
Bé, aquesta broma m’ha fet recordar aquells temps on per ser el més hype del curs t’inventaves grups i discogràfiques indies americanes… que feien tirades de 7” molt molt molt limitades.
Així que més d’un havia anat al carrer Tallers a preguntar per aquests grups… inexistents.
5.09.2008 a les 12:29h.
Una altra forma d’spam - hoax.