6.09.2008
Appalachian Springs
Aquesta tarda, pel carrer Balmes, passejava una noia adolorida amb un vestit Marc Jacobs de color blau, una mica anys cinquanta, i unes bambes clares. Duia en una mà, agafades per la sivella, unes sabates Chie Mihara blanques amb molt tacó i, en l’altra, uns quants productes de neteja.
M’he imaginat, pel seu gest de dolor i pels seus riures, que era una personificació hiper realista i urbana del conte de La Ventafocs, tornant a casa, després d’un ball, a la seva vida grisa. A la seva rutina. A la feina, les aglomeracions, la brutícia i a aquella pols que et fa plorar i converteix en líquid tot el contingut nasal.
Era això o que a aquesta noia li acabaven de donar les claus del seu nou pis a la vegada que tornava d’una boda.
7.09.2008
09:36h.
Cillit Bang by Marc Jacobs, mola.
7.09.2008
12:11h.
Perdona, t’has deixat la fregona a l’altre mà i que al seu/meu costat anava un paio amb camisa blanca i un aspirador.
9.09.2008
13:20h.
el sorprenent, és una vegada sabut el preu de la indumentària , que quedi cap cèntim per productes de qualsevol mena. ens heu d’explicar el secret
9.09.2008
13:26h.
S’ha clarificat al blog de la susodicha :-)
9.09.2008
23:42h.
que no era meu! jaja
les sabates sí. hm. no fumem, no bebem, no sortim. és a dir: no tenim amics. això permet estalviar per moltes sabates.
10.09.2008
10:05h.
Imelda…