Love Is Pain

Ma mare ja no em coneix. Em pregunta perquè no he esmorzat o si vull truita (en el sentit literal) per sopar. Potser no és que no em conegui sinó que ja no em recorda. Dos fills i un gos són massa costums i manies acumulades per a recordar. Especialment si portes set anys apareixent molt de tant en tant per casa. Qualsevol dia em prepara coliflor amb beixamel. Segur que no recorda que vaig desenvolupar un radar especial per la coliflor i la puc olorar des de l’ascensor. Aleshores, giro cua i truco des de la cabina més propera per dir que soparé fora. Bé, això era abans. Ara hi ha mòbils. Alguns sense botons. Ens ho va dir una nena petita, que sa mare el tenia. Vam respondre que nosaltres en teníem dos perquè, de tant en tant, està bé fer-se el xulo.

El sostre del meu antic dormitori és la única cosa que roman intacte. Tota la resta ha canviat. No queda res meu.