Love Is These Blues That I’m Singing Again

Aquests matins, el descampat al costat de la oficina, que ara és una zona d’aparcament però abans hi havia un parc i abans hi havia una zona de compra-venda de cotxes de segona mà però abans van furgar i van construir un dipòsit de deixalles subterrani que ha quedat cobert i dissimulat, fa més pudor que mai. Imagino els residus tòxics (sempre els imagino d’un verd fluorescent intens) fluint per sota els cotxes i mutant-los en Transformers, Herbies o aquell cotxe pelut que no era un cotxe sinó que estava viu i sortia als còmics que hi havia a la biblioteca de l’escola. Sóc incapaç de recordar el nom o el títol d’aquell còmic però sempre em fa pensar en l’Eric Castel (perquè estava apilat al costat) i en un company de classe entremaliat (eufemisme per gamberro) que, amb un boli Bic blau que escribe normal, va agafar un d’aquells còmics de cotxes i el va tunejar afegint globus i diàlegs de contingut pornogràfic amb enormes penis i ejaculacions per tot arreu.

Potser, de treballar tants anys tan aprop d’aquests residus, són ells els que m’han mutat a mi i m’han dotat de poders extraordinaris (a saber: imposició de mans i radar).