If Looks Could Kill
Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.
Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.
Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 22/09/2008 a les 15:59h.
- Categories: Fotoblog, Gastronomia, Personal, Transports.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 150 paraules.
jajajaja (perdó) segur que llegeix el blog i t’ho ha fet per tocar-te els ous… el proper dia coliflor amb beixamel…
és dur quan veus que l’edat comença a fer estralls als pares…
Només faltaria coliflor, ara!