Homeboy

M’han fet dubtar i ara no sé si comprar-me el matalàs de làtex o viscolàstic, una cosa que tothom m’aconsella que es veu que és un material que no només s’adapta al cos sinó que també s’adapta a la seva temperatura. He pensat en deixar a sobre els refrigeris acabats de comprar.
Es veu que el piscolabis aquest ara és lo más en matalassos però jo sóc poc aventurer (de más vale malo conocido) i una mica tossut i si he de dormir incòmode, dormo incòmode, però dormo sobre el teixit artificial que em doni a mi la gana.
També m’han recomanat que, si estic considerant tenir descendència, no el compri gaire còmode perquè els nens tenen tendència a anar a dormir amb els pares, concretament entre l’un i l’altre, i això els podria dissuadir. Tots els pares expliquen la mateixa batalleta. Alguns acaben al sofà (o pitjor encara, al llit del fill).
Curiosament, no recordo anar gaire sovint a dormir amb els pares. Només durant una època, quan ma mare estava embarassada i només quan el meu pare sortia per la porta, ben de de matí, per anar a treballar. Hi hauria més espai, suposo. També recordo no poder dormir-me i quedar-me jugant amb la camisa de dormir de la meva mare, que era rosa i m’agradava molt perquè era suau.
Les memòries són excèntriques i selectives. I incomprensibles. Ma mare s’ha comprat el seu primer pen drive d’un giga. Em va preguntar si cabien words. Vaig dir que sí. Em va preguntar quants. Li vaig dir que depenia. Em va preguntar de què depenia. Vaig respondre que depenia de la mida. Em va tornar a preguntar quants cabien i jo vaig dir que cent. Va somriure i es va quedar més tranquil.la.

El Chuspi és un dels patidors pares a qui el seu fill fa fora del llit cada nit a allò de les tres de la matinada. Ha pensat que es revenjarà d’aquí quinze anys (aprox.), quan el seu fill porti les primeres nòivies a casa i es quedin a dormir. Aleshores anirà, es posarà al mig i… qué? a que jode?!