I’m alone on a bicycle for two

He volgut entrar a una botiga i la Síl no ha sabut ben bé com dir-me que millor no entréssim així que, per un moment, he cregut saber què em vol regalar pel meu aniversari. O per nadal.
I és que la Síl creu que vaig tenir una infància molt trista (no és això però tampoc era una comèdia de situació malgrat jo sovint sentia rialles de fons, degudes probablement a que era un nen ridícul i una mica patós)* i aquesta sensació és basa a un raonament que té tres pilars fonamentals:

a) quan era petit, a classe, el dia del meu aniversari no em posaven una corona al cap plena de gomets.
b) no repetíem (i, per tant, no em sé) el cançoner popular catòlic català (fins a deixar-lo gravat amb foc al cervell).
c) el meu aniversari cau entre nadal i reis.

Els aniversaris en aquestes dates comporten l’efecte regal-per-a-tot. Es tracta d’un moviment bastant atrevit on, després d’entregar un paquet embolicat en paper de colors brillants i llaç, es mira directament als ulls del nen i es diuen les següents paraules màgiques: “Y esto vale para todo: navidad, cumpleaños y reyes” i així un no s’ha de trencar el cap gaire més buscant tres regals pel mateix marrec en un període de dues setmanes amb prou feines i, de pas, es mira per l’economia familiar.
No és que em queixés en el seu moment i no és que em queixi ara però suposo que potser és per això que m’agrada fer els regals d’aniversari mesos abans o després de la data en qüestió. No sigui que s’ajunti amb alguna altra cosa.
Així que ja sabeu, si mai podeu escollir, feu com el meu germà i naixeu a l’estiu. Fa sol i no estressareu a ningú.

Finalment, la Síl ha confessat que el que em volia regalar era una cadira. Oi que és original? I la qüestió és que res a veure amb la botiga on volíem entrar.

* sospito que estaríem davant el parèntesi aclaridor més extens que s’ha fet servir mai en aquest blog, i això és un gran què.