Escolta’ls d’una tirada o selecciona un dels àlbums fent servir Spotify si està disponible.

Pel meu aniversari, que està per arribar, m’han regalat un racó. Es tracta d’un petit sofà blanc amb una tauleta, un flexo i una planta on puc apalancar-me i llegir. M’he fet un petit puf reutilitzant un tamboret i un coixí i, assegut allà, assaborint el perfum de tres setmanes de vacances (algun dia us explicaré el secret per fer més vacances que un mestre d’escola), puc sentir el regust de la felicitat al fons de la gola. Que potser no és per tant, estem d’acord, però tan estressant que és el nadal i que la nostra calefacció s’ha espatllat, el regal perfecte només podia ser un espai pel relax i el confort* i la manta que li he robat a la Síl.

* algú haurà pensat en afegir “meditació” a “relax i confort”. com si jo medités!

Fa un parell de caps de setmana, ens vam creuar amb un nen de no més de deu anys. Acabava d’estirar les fulles d’un grup de males herbes entre matolls i, les que van quedar entre els seus dits, se les va ficar a la boca i les va mastegar tranquil·lament, davant la permissivitat dels seus pares. Aquest divendres vaig estar en un local del Born rodejat de mitja plantilla d’actors de Ventdelplà i el dissabte següent, vaig assistir a un concert dels Hamster Killers (o els Killer Hamsters, no està clar).

Coses estranyes que han passat els últims dies. Que no es digui que la meva vida social és avorrida.

He avorrit plorar per les cantonades que, durant la meva infantesa i pel que fa als regals, a casa només celebràvem els Reis i no el nadal*. Per tant, els regals eren pocs i arribaven tard. La frustració culminava quan descobries que els regals que els teus pares els Reis els hi havien portat als teus cosins t’agradaven més que els que t’havien tocat a tu (i acostumaven a ser més cars, així de capritxosa és la correcció política).
Però l’ésser humà jo he vingut a aquest món per ser un frustrat perenne i aquelles sensacions d’infantesa tornen a mi quan em trobo comprant un regal que, en el fons, m’agradaria quedar-me’l. I m’intento auto-enganyar dient-me que no l’apreciaran com jo. Adonar-te’n a temps de que aquest pensament només comportarà la doble despesa de gastar més diners en un segon regal acaba diluint qualsevol temptació. Per tant, prefereixo ser més pragmàtic i, en comptes de ser creatiu, pregunto directament als beneficiats de la meva generositat què volen per nadal. Potser no hi ha sorpresa i es redueix la il·lusió però d’aquesta manera no m’auto-regalo res amb l’excusa de les compres de nadal. En general, la gent té uns gustos estranys.

Afortunadament per vosaltres, a part d’un frustrat, també sóc un estoic i porto tots aquests traumes en el dolç silenci de la meva intimitat i aquest post ja s’ha fos i mai va passar. Fi.

* el Tió era extremadament anecdòtic (eufemisme per pijama)

El fet d’anar pel carrer fent fotografies amb la càmera de l’iPhone mentre escolto música, edito la fotografia amb la versió de Photoshop per iPhone (una mica de contrast aquí, una mica d’exposició allà) en el mateix moment que converteixo la imatge en una Polaroid (més falsa que un bitllet de trenta euros) amb Polarize i després la pujo a qualsevol dels blogs que existeixen amb la seva pròpia aplicació també (Flickr, Tumblr, Posterous) mentre s’anuncia automàticament a Twitter pot sonar cool, tecnològic, guay, molongui o modern però l’única cosa que n’he tret és topar tres vegades amb tres vianants diferents que sí miraven per on anaven.



Potser l’evolució, en la seva saviesa infinita, mantindrà els cinc dits però ens farà créixer un “tercer” ull.