The World According To Rubèn

Si ni tan sols està entre les meves habilitats intuir l’edat de les persones a primer cop de vista, jutjar-les no serà pas el meu fort. De fet, fa temps que vaig decidir fer servir, com a mètode per catalogar la gent, els seus gustos musicals. Si a algú li agrada La Casa Azul o Astrud, probablement em caurà bé. Si a aquest algú no li agrada ni una sola cançó dels Beatles, eject. Si creu que hi havia alguna cosa estèticament decent en els New Romantics, sospito.
A mi, potser se’m jutjarà pels meus actes i, com de vegades són com són, potser se’m recordarà només pels meus invents peregrins. L’últim: la Síl va sortir del pis i uns minuts després em va trucar al mòbil adonant-se que s’havia deixat les claus del cotxe a casa. Mentre m’ho explicava pel mòbil, les podia veure sobre la taula de l’estudi. Les vaig ficar dins una bossa per còmics i en vaig fer una piloteta. Després les vaig embolicar de nou dins una segona bossa del Caprabo i la pilota de plàstic resultant va ser ben compactada amb quantitats ingents de celo per l’exterior. Tot preparat per deixar caure les claus pel balcó i evitar que la Síl hagués de pujar a buscar-les.
I en aquell precís moment va sonar el timbre de la porta i així estava la Sílvia dos minuts després: baixant en un ascensor amb les claus del seu cotxe sota diverses capes de plàstic i celo.

“Què és aquesta merda?” havia preguntat segons abans. “Fusta” li vaig respondre. “Mecanisme Amorf DEntrega Ràpida Avançada”.

I aquesta és tota la sensibilitat artística i creativa que aquí es pot trobar. La resta, allí.