I Duc Una Vida Normal
És popular entre tots els meus coneguts la meva incapacitat per sortit en una foto sense fer una ganyota. És un reflex involuntari, automàtic i parasimpàtic original que em va robar un bon dia un capítol de Friends però és igual. La qüestió és que aquest cap de setmana miràvem el vídeo d’una boda a la que vam assistir l’any passat i hi ha quòrum de que jo seria incapaç de protagonitzar-ne un (com a nuvi, s’entén). El que no entenc és tanta polèmica. Si jo faig ganyotes és només per educació. Li retorno el gest a qui està darrere de la càmera. Per què qui és capaç de fer una fotografia sense fer gest d’obsés sexual quan mira pel visor?
Bé, suposo que els que utilitzen càmeres digitals amb previsualització sí que poden però estaríem parlant de tres o quatre aficionats.
* a la fotografia, la Sílvie Rothkovic, que ja va vendre el meu pis i recitarà aquest dissabte.
Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 30/03/2009 a les 17:29h.
- Categories: Fotoblog, Manies, Personal, Sèries De Televisió.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 158 paraules.
Oh, un vídeo d’una boda, que apassionant! que benparit quan passa el de la càmera per les taules. Oh, i quan sona I will survive! moment màgic.
Salut
Ya, ya… però i el vídeo dels nuvis passejant bucòlicament pel boc a càmera lenta?
A mi no em surt segur.
No t’oblidis de la foto de l’arbre on el nuvi treu el cap darrera el tronc i la núvia fa una rialla amb una expressió de “on és el meu amor?”. Al cap d’uns anys l’expressió ja no és de rialla i diu “on collons s’ha fotut aquell penques quan el necessito?”.
Jo em vaig casar pel civil sense vídeo, sense I will survive, sense corbata, sense incòmodes convidats i amb “bombo”.
Salut
Bombo y platillos!