Lego

Algun dia parlaré de les primeres vegades que la Sílvie i jo quedàvem i en comptes de conèixer-nos mútuament, el que coneixíem eren les aberracions humanes més estrambòtiques de la ciutat comtal. L’home obsessionat per perfumar-nos. La disminuïda que demanava orxata a crit pelat a 30 centímetres de les nostres orelles sota un cartell que resava “Això és or, xata”. El barman enorme que m’insistia en que fos més precís a l’hora de demanar una tònica ja que només existien de dues marques, de la Sué o de la otra. Els transvestits que ens feien ofertes post-coit.
La situació no ha millorat gaire. Si anem a un restaurant per primera vegada ens aten l’amo estil Borja Mari enlloc del cambrer de torn, i es mostra obsessionat per que demanem el que ell creu que és el bo i millor de la carta. I si no, es cabreja. O la dona-robocop amb crosses que aquest matí m’ha tingut un quart d’hora esperant per demanar el peix mentre ella ara volia orada, ara no, ara em treus el cap, ara me’l poses i, ara que està en bosses, crec que és massa car.

Però jo avui estic amb el meu període. No funciona en cicles menstruals si no que més aviat la cosa ronda cicles superiors al trimestre. Tan se val. Aquestes mini vacances penso seguir todo a zen. Escoltar música, llegir (Gormitis™ i) super-herois, assistir a rocambolescos recitals de poesia surrealistes amb bloguers anònims amagats sota les pedres, jugar amb bebès i esperar-ne algun de nou. El primer amb el meu cognom.