'El domini que ja voldria la Monica Geller per a sí mateixa'.

Lo Nuestro Es La Paz

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.

Hi ha 13 comentaris. Veure els detalls del post.

Everglade

Ah, la primavera. Aquella època intermèdia entre el fred i la calor on es va decidir col·locar la setmana santa, aquell període de vacances més curt que el nadal i encara més curt que l’estiu. Totes elles es defineixen per les seves circumstàncies. Paradoxalment, la setmana santa es defineix per infondre’t la sensació de poder fer desenes de coses que, pensant-t’hi dos cops, ja es veu que clarament no donarà temps. Com el nadal es defineix per centenars de Pare Noels bizarros penjant patèticament dels balcons. Com l’estiu es definia per tots aquells milers de mosquits blancs que m’assaltaven quan duia aquell polo groc que penja ara de la cuina, en tornar a casa per la drecera entre els camps de roses.

No s'ha fet cap comentari. Veure els detalls del post.

Can’t Get Back To The Baseline

Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Hi ha 10 comentaris. Veure els detalls del post.

Lego

Algun dia parlaré de les primeres vegades que la Sílvie i jo quedàvem i en comptes de conèixer-nos mútuament, el que coneixíem eren les aberracions humanes més estrambòtiques de la ciutat comtal. L’home obsessionat per perfumar-nos. La disminuïda que demanava orxata a crit pelat a 30 centímetres de les nostres orelles sota un cartell que resava “Això és or, xata”. El barman enorme que m’insistia en que fos més precís a l’hora de demanar una tònica ja que només existien de dues marques, de la Sué o de la otra. Els transvestits que ens feien ofertes post-coit.
La situació no ha millorat gaire. Si anem a un restaurant per primera vegada ens aten l’amo estil Borja Mari enlloc del cambrer de torn, i es mostra obsessionat per que demanem el que ell creu que és el bo i millor de la carta. I si no, es cabreja. O la dona-robocop amb crosses que aquest matí m’ha tingut un quart d’hora esperant per demanar el peix mentre ella ara volia orada, ara no, ara em treus el cap, ara me’l poses i, ara que està en bosses, crec que és massa car.

Però jo avui estic amb el meu període. No funciona en cicles menstruals si no que més aviat la cosa ronda cicles superiors al trimestre. Tan se val. Aquestes mini vacances penso seguir todo a zen. Escoltar música, llegir (Gormitis™ i) super-herois, assistir a rocambolescos recitals de poesia surrealistes amb bloguers anònims amagats sota les pedres, jugar amb bebès i esperar-ne algun de nou. El primer amb el meu cognom.

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

Opportunity Three

Malgrat la situació actual de l’ensenyança pública universitària, encara es poden trobar petites lliçons gratuïtes impartides per cèlebres antropòlegs i filòsofs pels carrers de Barcelona de manera totalment desinteressada.

Lliçó d’avui: la poesia no està pas renyida amb el futbol.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors
Posts-eriors »