For The Price Of A Cup Of Tea

M’agraden les tasses. Les grans, les petites, de colors o amb missatge. M’agrada comprar tasses a llocs remots i empaquetar-les per a que viatgin esmorteïdes a la maleta i pensar durant tot un trajecte en avió si arribaran fetes bocins o no. M’agraden les tasses amb logos corporatius i amb formes rares. Crec que sempre s’hauria de beure en tassa. I és el que faig. A ser possible, jo bec en tassa*.
La Sílvie, qui té una passió encara més gran que jo per comprar tasses, creu que no hauria de fer-les servir sempre:

– Què beus? – pegunta ella.
– Suc de préssec. – responc jo.
– El suc es beu en got.
– Ja hi som. Per què?
– Hi ha líquids que es beuen en tasses i líquids que no. Llet. Cafè. Tes. És… algo cultural.
– Cultural? No serà més perquè el material del que estan fetes les tasses manté els líquids calents?
– I la nansa.
– Exacte. Això i la nansa.
– Aleshores estàs d’acord amb mi. Una tassa és per begudes calentes.
– No. No ho estic. Què més dóna? Les tasses són més maques i fan la mateixa funció que un got. Si gairebé tenen la mateixa forma.
– Mira, beure suc en tassa és com pixar a la pica.

I amb aquest argument vaig anar-me’n al llit ahir a la nit. I amb la sensació d’haver assistit al naixement d’una nova dita popular, al més pur estil asiàtic. No bebelás zumo en taza como no mealás en la pica de tu casa (llegir amb pretés accent xinès).

M’agradava més l’argument socio-cultural.

* samarreta potencial aquí.