Lord Anthony

Potser algú recorda un gag dels Monty Python on dos pilots s’avorreixen sobiranament durant un vol transoceànic i decideixen passar el temps gastant bromes al passatge a través del circuit intern de ràdio. Exemple: “Els parla el capità. Hem perdut el motor dret. Si us plau, seguint tots ordenadament als seients de l’esquerra. Gràcies.” i etc. Abans de tenir aquesta brillant idea, pilot i copilot començaven a jugar al típic joc del veo-veo però la cosa no anava més enllà de:

– Veo-veo.
– Què veus?
– Una cosa que comença per… per… n.
– Núvol.
– Merda…

El cel infinit no donava per més.
A mi, aquest joc (que estic segur que per molts té l’efecte secundari de fer aparèixer durant una dècima de segon la cara de la Teresa Rabal al cervell) em posava realment nerviós. Frenètic. Semblava tan fàcil que la pressió per no respondre al moment o no encertar i la humil·liació posterior em bloquejaven la parla. Així que vaig decidir no jugar mai i retirar-me discretament a algun racó fins que els altres nens acabaven de dir objectes.

– Veo-veo.
– Què veus?
– Una cosa que comença per… per… r.
– El Rubèn en un racó.

Amb lo poc que m’agradava a mi destacar.