26.06.2009
Trust, But Verify
Se m’acostuma a omplir la boca sempre que parlo de donar òrgans el dia que jo falti (que, malgrat sento devoció pels eufemismes, jo no faltaré, jo em moriré) però mai gestiono com fer-ho. I m’estava preguntant què pot donar el pobre Michael més enllà d’unes poques cendres. Unes poques cendres que, per cert (i parlo d’oïdes), no es poden llençar a qualsevol lloc. O sigui que aquella imatge romàntica d’anar no-sé-on que tingui un significat sentimental* i escampar les cendres sembla que està penalitzat i ve a ser com buidar el cendrer del cotxe al Parc Nacional d’Aigüestortes.
Tot per evitar acabar en un nínxol patera, on suposo no acabarà el pobre Michael. Al menys per fi ha aconseguit ser blanc.
*res de sobrevolar el Camp Nou en helicòpter i deixar anar una urna de porqueria
26.06.2009
17:30h.
“Blanco nuclear”?
M’has fet pensar que quan era un parvulari estava convençut que els negres tenien els ossos de color negre. I que el color de la pell era perquè de petits els havien banyat en xocolata. De fet, hi ha qui em recorda que quan veia un negre sempre cridava:”Mira! Un home de xocolata!”
Per cert, mai faltaràs… sinó que et trobarem a faltar. Almenys virtualment parlant.
26.06.2009
18:19h.
Si tingués consciència ecològica, aquest home hauria de deixar parts del cos al contenidor de plàstics…
30.06.2009
19:25h.
Si cendres som i cendres serem no entenc perquè no m’haig de sentir com una colilla
5.07.2009
10:33h.
Òstia, doncs jo vaig cometre un delicte ecològic de puta mare…
7.07.2009
10:50h.
Però les cendres no són biodegradables?