I’m Just Waking Up To The News Of My Birth

El Risto que surt a OT ha tret un llibre mediàtic on, segons un crític vanguardista, sembla ser que entre molta palla irrellevant hi ha alguna perla i on es diuen coses com que el fet de fer cua ens iguala. És igual si ets ric o pobre, en una cua som tots iguals. Bé, això és exageradament incorrecte perquè no tinc prou dits al cos per comptar els llocs on, tenint un carnet, passe, entrada o contacte privilegiat, no puguis estalvia-te la cua i entrar només arribar. Una cua només iguala a qui fa cua.
El que iguala a la classes privilegiades, rics, pobres, blancs, negres, rossos i morenos són les petites coses quotidianes. Per exemple, que ens despertin amb una trucada de telèfon i en contestar, davant la (maleducada) pregunta de “estaves dormint?” (la veu d’ultratomba delata), respondre: “no, no… estava… (excusa aquí)“. És igual que la trucada sigui incomprensiblement matinera o siguin les tres del migdia després d’una farra descomunal la nit anterior. Per defecte, es menteix. Com si dormir fos un acte pel que hom s’ha de disculpar.
Després d’un cap de setmana de córrer darrere dos bessons d’un any fent un servei de cangur que al mercat deu tenir un peu desorbitat, no entenc aquella gent que quan va de visita per veure un bebè i li diuen que està dormint, comença a donar cops de porta, forçar la tos o altres activitats sorolloses només per despertar la criatura. Jo el primer, Ho feia sense dubtar quan el meu germà era un nadó. Què és? La venjança dels adults per ser despertats? Poseu el mòbil en silenci que costa un ou fer dormir un nen.

Em pregunto si el nostre veí dorm bé.