I Just Want Your Jeans

Lo pitjor de la trencadissa de vestit a la boda de fa uns dies és que d’una situació així no en pots sortir ni amb una mica de dignitat. Quan s’estripa roba en públic només hi ha dues sortides: treure-li (falsament) la importància a la indumentària a l’estil “bueno, m’havia posat lo primer que havia trobat” o “per lo que m’ha costat” que és una mica com reconèixer que hom vesteix barato fins i tot per anar a bodes (cosa que no s’entén perquè ha de ser negatiu) o recórrer a “m’ho ha deixat ma mare” que pot semblar trendy pel que fa a tendència i potser justifica que per l’antiguitat s’hagi estripat però que no treu que sigui una mica pertorbador. Dur la roba dels pares és raro. La jugada pot sortir bé perquè es pot allargar l’anècdota sobre la història d’aquella peça de roba setentera i desviar l’atenció sobre el que de veritat importa: vas amb un forat al vestit.
Això complementa el parell de reaccions extres davant la indumentària femenina (la masculina es monòtona i anodina) a les bodes. Criticar (negativament) la dels demés intentant no apuntar amb el dit o desplegar la batalla dels compliments. Dient com t’agrada el vestit d’algú i que aquest respongui amb un altre compliment sobre el teu i aleshores retornar el compliment fent referència a les sabates i que retorni un nou compliment sobre el bolso i la conversa acabi en un loop infinit i només interromput per un canapè.