Boys Entering Anarchistic States Towards Internal Excellence

Després de l’última boda*, quan vam arribar a casa gairebé a les cinc de la matinada, la Síl se’n va adonar que s’havia deixat una de les dues claus per accedir al nostre pis (justa i afortunadament la clau de la porta que compartim amb el veí). I en aquesta situació ens vam trobar: ella a punt de desaparèixer de la vergonya i jo picant a la porta del veí a aquelles hores intempestives. I veient que no obria, no em quedà una altra alternativa que insistir i picar més. Fins que el nostre veí va aparèixer en un sobri pijama blau d’estiu i els pels de punta estil cresta de gall.
I ara és quan potser entenc les raons ocultes de la Reich per esprintar cap a l’ascensor o desaccelerar el pas per tal d’anar sola en ascensor i no compartir l’espai vital amb un veí (encara que si ho féssim nosaltres seria quelcom realment mal educat ja que només hi ha un ascensor i la Reich disposa de tres). Amb putades com aquesta, el matí següent és difícil justificar-se.

Ha quedat clar que, per qüestions d’espai, mai és bona idea desfer el clauer habitual i emportar-te les claus per separat. Sempre te’n deixaràs alguna.

* ja sé que vaig dir que prou bodes