From Soho Down To Brighton
A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?
Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.
* 1 m. Carreró o camí sense sortida
Hi ha 14 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 26/10/2009 a les 13:10h.
- Categories: Feina, Fotoblog, Jocs, Llenguatge, Reflexions Barates.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 228 paraules.
Que intentes fer a la foto?
Un Pete Townshend.
un solo de guitarra, clarament.
no?
Air Guitar?
O algo así.
Digues la veritat, estaves cantant “Love, reign O’er me”.. però sense Vespa.
Salut
La veritat és que sí però volia fer veure, pel bé del post, que tocava Pinball Wizard.
Suposo que la connexió entre el títol del post, el post mateix i la foto, de nou, massa rebuscada.
ei doncs jo sí que l’he pillat! molt bo! quan sento el topònim Brighton em ve automàticament “the Who” al cap.
PS: la millor pinball per mi és la que anava de l’Indiana Jones. Un clàssic.
Bien!
Jo havia deixat algunes setmanades a una pinball de Guns’n'Roses que hi havia a principis dels noranta al bar Orient de Tona.
Rubèn, vinc a donar-te les gràcies per aquella idea que de disseny que em vas donar, ja veus que l’he fet servir! clar que tu ets el mestre dels mestres!
Mira, el pinball em porta tants records! els meus veïns tenien un bar i hi anàvem sovint. Era a la Barceloneta… mentre em preparaven uns musclos al vapor, jo jugava al pinball. Aquell en concret tenia disseny motorista! són oficis que ara ja no es farien igual. Ja no som tan innocents. UNa llàstima.
Els millors màquines del “millón” eren les més velles i senzilles, amb tres dianes de llops pel centre i quan les tombaves li foties un altre toque i “extra ball”. En hi deixàvem una pasta, fins buidar d’amagat el moneder de la iaia.
Impagable el “Quan et torni a veure pels jocs sabràs el que és anar calent!” que feia tronar el pare quan ens trobava enganxats a la màquina.
Motoristes, Indiana, Guns ‘n’ Roses… Jo recordo una de Queen però què kitsch era tot. La xBox no és el mateix.
@Paola, t’ha quedat molt bé :-)
Jo tenia un pinball de bar a casa, un clàssic dels vuitanta: el Pole Position. Va arribar un punt que ocupava massa lloc i vam haver de desfer-nos d’ell. De vegades el trobo a faltar. Tilt ;)