A water massager’s the purest love I’ve ever known

Pensant-t’hi una mica, l’austeritat tecnològica durant la meva infantesa no només es reduïa a la cuina. El departament de documentació també va quedar relegat a l’ostracisme. Per casa no van córrer ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo i gairebé tot el que es pot trobar del nostre passat es redueix a aquest espai virtual. En les seves lletres i la meva distorsionada memòria. Ni fotos comprometedores amb pentinats i vestits antiquats ni vacances a la costa amb banyadors que mostren més del que insinuaven. La nostra presència cibernètica no només queda delimitada pels últims vuit anys de blog sinó que, informalment i extraoficialment, pel que es pot veure només quedarà constància de la nostra existència aquí, en aquest blog que va fer el seu aniversari ahir.

Potser l’única conseqüència positiva dels batejos i les comunions és aquella fotografia que penja dels menjadors de les avies, amb vestits de pre-núvies i de mariners, amb les mans juntes sota el nas. Potser més valia allò que res.