El Cel No L’És Pas
Sembla ser que mai viuré alt com un àtic per veure la gent petita des de la finestra i imaginar que els insectes no podran entrar si deixo el balcó obert durant l’estiu degut a la pressió atmosfèrica. El meu antic pis era un primer. El pis dels meus pares era un tercer com és el meu actual. Quan anava a jugar a casa dels meus amics, més que les joguines que jo no tenia, m’atreia sortir als seus balcons. Tothom vivia molt alt. Cinquens. Setens. Desens. I després el Ferran en un vuitè amb un balcó enorme i la Reich que té una finestra molt petita però es un onzè. I sembla ser que les famílies acaben empeses a cases unifamiliars amb jardinet i plaça de garatge. Tampoc són altes.
El sou és el limit. No. El tercer és el límit.
Hi ha 7 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 05/11/2009 a les 13:03h.
- Categories: Fotoblog, Manies, Personal.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 142 paraules.
Amb el vertigen que tinc, imagina la infància que vaig tenir vivint a un seté. Ara estic “d’okupa” a uns baixos i sóc molt més feliç :)
perdona guapu, és un tercer però hi ha principal, per tant és un quart.
Sempre pots convertir-te en Bartleby i viure en una oficina de l’última planta d’algun gratacels.
@Sílvie, el pis dels meus pares tenia un entresòl. Estem igual.
no us fan ràbia els entresols? a mi sí
Perquè no compten com a primer o perquè es veuen des del carrer?
ara visc en un primer (sense entresol) i he anat a veure pisos de lloguer a diferents altures. No havia pensat mai que tenia vertigen. Més amunt d’un tercer a mi no em veureu…