I Gave My Heart To A Simple Chord
La veritat? No sé per a què voldria ningú un cotxe si per la finestra de la meva oficina ja fa una hora que tot són cues quilomètriques d’automòbils amb un solitari pilot a dins. Els transports públics al menys donen la falsa sensació de que et relacionen amb l’estirp humana. Aquella amb la que fa mandra relacionar-se quan el mateix paio pudent i mig col·locat passa per tercer cop aquesta setmana pel vagó demanant un euro. Aquella per la que se sent cert afecte quan trobes les mateixes cares cada matí i, en cas d’anar a deshora, ratifica que els culpables seran els horaris oficials no complerts. I en cas d’estar fart d’aquestes cares, sempre es pot canviar de ruta. En porto tres en gairebé una dècada per arribar a la mateixa oficina. Bastant menys traumàtic que renovar les amistats.
Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.
- Publicat el 06/11/2009 a les 16:48h.
- Categories: Fotoblog, Personal, Reflexions Barates, Transports.
- Comentaris una mica més a baix....
- Conté 141 paraules.
hola moss hola sheldon
guaita, fa dos dies em vaig trobar el mateix paio en un rodalia… o un amic seu.
quina sort poder canviar de ruta: n’hi ha que només tenim una línia de tren per anar a tot arreu