He avorrit plorar per les cantonades que, durant la meva infantesa i pel que fa als regals, a casa només celebràvem els Reis i no el nadal*. Per tant, els regals eren pocs i arribaven tard. La frustració culminava quan descobries que els regals que els teus pares els Reis els hi havien portat als teus cosins t’agradaven més que els que t’havien tocat a tu (i acostumaven a ser més cars, així de capritxosa és la correcció política).
Però l’ésser humà jo he vingut a aquest món per ser un frustrat perenne i aquelles sensacions d’infantesa tornen a mi quan em trobo comprant un regal que, en el fons, m’agradaria quedar-me’l. I m’intento auto-enganyar dient-me que no l’apreciaran com jo. Adonar-te’n a temps de que aquest pensament només comportarà la doble despesa de gastar més diners en un segon regal acaba diluint qualsevol temptació. Per tant, prefereixo ser més pragmàtic i, en comptes de ser creatiu, pregunto directament als beneficiats de la meva generositat què volen per nadal. Potser no hi ha sorpresa i es redueix la il·lusió però d’aquesta manera no m’auto-regalo res amb l’excusa de les compres de nadal. En general, la gent té uns gustos estranys.

Afortunadament per vosaltres, a part d’un frustrat, també sóc un estoic i porto tots aquests traumes en el dolç silenci de la meva intimitat i aquest post ja s’ha fos i mai va passar. Fi.

* el Tió era extremadament anecdòtic (eufemisme per pijama)