Ichiban

El futur ens han dut també canvis interiors. Canvis intangibles a nivell espiritual. En la forma i la manera en la que sentim. Ningú es sorprèn en comprovar l’estimació que la gent por arribar a exterioritzar per certs objectes inanimats. “No puc viure sense el meu iPod” seria un clàssic normalitzat. Fer-li petons al portàtil, a un nino que encara viu dins el blister o abraçar amb força el jersei favorit seria quelcom més extrem però acceptat obertament. Es magregen cd’s i videojocs com fa unes poques dècades només es feia amb els llibres.
I potser ens avergonyim d’ells uns anys després. Dels objectes i dels intangibles també. Dels nostres noms d’usuari i adreces d’email repartides als quatre vents per la xarxa. Amb referències explícites a les nostres filies i l’any de naixement. El “backstreetboys_forever@hotmail.com”, “mario_vivalossmiths@yahoo.com” o “neniguapi8@msn.es”.
Avui dia ens importen unes coses molt bizarras.

Observant aquesta nova derivació del Síndrome de Diògenes (ens avergonyim dels nostres cd’s però no els llencem a les escombreries), proposo regalar-ne un a cada visita que aparegui per casa. Sempre donar-lo just al moment que surten per la porta (abric en mà), tal i com fem nosaltres.