No estic segur si ho he comentat en el passat (però sé que ho he suggerit entre línies) que només sortir per la porta de casa, a l’hora d’emancipar-me, em vaig quedar sense dormitori. Les meves coses van ser degudament desplaçades per a convertir el meu antic santuari en un despatx. Com si d’un Risk a escala 1:1 es tractés, el meu germà va mobilitzar les seves tropes i va envair un territori que, sobtadament, va quedar descuidat. Poc es podia pensar que, anys després, ell també marxaria i ma mare convertiria el seu dormitori en un despatx i el seu despatx (el meu ex-dormitori) en un dormitori de tercera generació: pel seu fill (el meu nounat nebot, en Marc Petit).
Així és ma mare. Despietada.



D’aquí als cd’s regalats va un pas. Cause i efecte. Les possibilitats que ha d’oferir el tenir encara un lloc on guardar les teves possessions deixalla han de ser infinites.