Y Este Lugar Y Ellos Malditos Sean

No em considero una persona desconfiada. El paradigma d’una persona desconfiada per naturalesa és mirar enrere quan s’està davant les vies del tren o el metro, per si un desconegut t’empeny just quan el comboi s’aproxima. És qüestionar amb la mirada quan, davant un fruit exòtic, et diuen “es menja amb pell”. És dir en veu alta, durant el segon capítol de la primera temporada de Lost, “aquests guionistes improvisen”. Prefereixo contemplar la vida sota la premissa “todo el mundo es bien”. Però, ara que tot apunta a que nous veïns estan a punt d’instal·lar-se en un dels pisos lliures del nostre edifici, el primer que he pensat en veure les finestres obertes, els nous mobles a dins i olorar el perfum a pintura blanca, és: “seran sorollosos i antipàtics?”.

Així acaba la setmana. Deixant pel terra els meus valors sobre la confiança i el benefici del dubte cap al proïsme. Què serà lo pròxim? Anar al concert d’aquesta nit de Love of Lesbian pensant “segur que són una merda en directe”?