A Stitch In Time

De petit acostumava a anar corrent a tot arreu. A l’escola. A buscar el pa. A jugar al parc. No s’entenia un desplaçament sense una explosió d’energia, curiosament en una edat on la puntualitat tenia una importància relativa. De tant en tant, em creuava amb algun veí que em comentava si de gran volia ser atleta. Jo no desaccelerava per correspondre al comentari. No parlava amb adults. No parlava gaire, en general.
Durant aquella època, davant aquella absurditat de pregunta que és “què vols ser de gran?” sempre responia “veterinari”. No sé ben bé perquè tenia entre cella i cella passar-me la vida curant animals.
Més de vint anys després, laboralment, passo les hores assegut a una cadira i, en general, desconfio dels gats.

En cap moment en plantejo on es va espatllar tota aquella fantasia de vida sinó quin estrany procés mental les va generar si no anava gens amb mi.