Chicas que cantan lo de My Chemical Romance

Aquella inundació en l’últim minut de les vacances d’estiu, amb regust a penal injust al temps de descompte, ha tingut com a conseqüència indirecta, després d’arreglar els desperfectes, una redistribució forçada de les meves pertinences que va començar l’últim dia de les vacances de nadal. Com a les bones històries tràgiques, les desgràcies sempre arriben al final.
Enfrontar-me a més de deu anys d’aficions, filies i obsessions que omplen com un Juggernaut l’espai personal, m’ha portat a una catarsi pragmàtica-filosòfica que ha acabat amb les caixes de tots els dvds adquirits durant els 90 a les escombraries i, el que podríem classificar com un canvi vital, el desterrament de la meva col·lecció de cds al fons d’una habitació de mals endreços. Per mi, és (pràcticament) la fi d’aquest format.
Dono així la benvinguda total a l’era digital i a un nou paradigme amb el canvi de suport. La rebo amb els braços oberts després de dir-li adéu amb la maneta i els ulls humits a algun dels meus múltiples síndromes de Diògenes.

Però, si fos sincer, confessaria que un cop l’era digital s’ha instal·lat a casa, malgrat crec en ella firmament, penso en el format tradicional amb nostàlgia. Però tot es redueix al mínim espai físic que ocupa.