En sincronia i a màxima velocitat

Ahir vaig arribar a temps a la presentació de les novetats editorials de l’Editorial Tria però tard per a poder socialitzar amb gust. Exactament el contrari del que recomanen les normes del glamour.
I dins un bar, un munt de gent que coneixia i no havia vist mai (aquella paradoxa dos punt zero) i que em va fer molta il·lusió (amb interrogant d’exclamació) poder constatar que no són bots extremadament ben programats. Mentre jo encara donava voltes, una mica marejat saludant a múltiples personalitats etèries com l’Alex, el David, el Joan, el Barrut i l’Eli, el Buk i la Zahir, el Marc i l’Anna o la Maria i la Núria, només per citar alguns, el Guillem va presentar elegantment de negre el que serien les novetats de la tarda. El Miquel va introduir cada obra i cada autor i dels seus parlaments vam extreure diverses conclusions (demostrant que vam estar atents):

1. que l’accent mallorquí és el nou negre i va bé amb tot
2. que només una de cada dues autores estrangeres tenen accent marcat
3. que la literatura fantàstica és fantàstica

Posteriorment, mentre corria el cava i consolàvem a la Júlia per haver arribat a la presentació en el moment que la Sílvie Rothkovic deia “…moltes gràcies” i la claca aplaudia, vaig poder departir breument amb altres personalitats com el Sr. Ventura i alguns triaires (incloent el Guillem i el seu mini-yo, l’Oriol i, en aquest cas sí, el seu arribar tardà i glamourós i la Laia, qui tenia un blog de qui jo vaig ser fan molt de temps i no li vaig poder dir perquè, mentre ens saludàvem, jo comprava una quantitat de llibres per a la que no portava prou diners, que per això Déu nostre senyor va inventar el datàfon, per a evitar aquell moment de tensió ambiental en la que, quan et diuen la quantitat a pagar a la fruiteria, veus que no arribes i dius que deixes dos tomàquets)*.

I amb un petit (improvisat?) recital en la llengua prohibida de Mordor de fons, vam socialitzar, com fan els adults que jo acostumo a evitar perquè les distàncies curtes són incòmodes. I vam marxar contents i plorant. No d’emoció que també. La Sílvie va demanar per sopar un entrepà de vedella i li vam servir un de tonyina. Les poetes, segons la meva sogra, es tocaran les tetes però són gent sensible.

* potser el parèntesi més gran de la història
** fotos pel Barrut