Resbalar cadena causal abajo hasta el punto Omega

Doncs no. No tinc jo sol la culpa de que només es parli de futbol aquests dies. Que tots ens deixem caure sobre aquesta delirant espiral de fervor primitiva i pseudo-nacionalista. Que també hi dec posar el meu petit granet de sorra però que sembla que avui dia només és notícia allò que es coneix com a trending tòpic (un nou terme ja establert per a definir el que és notícia, provingui o no de Twitter, i així seguim canviant el nostre lèxic). Que sembla que ja no queda espai per les coses petites*.
Per a contrarestar i generar una mica de descompressió, ara toquen coses més específiques. Més supèrflues. Locals. Banals, si voleu. Com la nostra propera paternitat. Podria vendre la versió groga d’aquesta història amb robados y posados de la mare. Podria vendre la versió rosa, dir que se suposa que hem de ser pares en quatre o cinc mesos i omplir-vos de detalls íntims. O us podria vendre la versió real de com seran les coses. De com, si en algun moment aquest blog ha semblat una pàgina subsidiària de l’Anne Geddes, això no pot fer més que empitjorar en un esclat de metàfores emocionades sobre nens, sentiments desbocats de felicitat irreprimible i continues referències a aquesta situació i no a cap altra. El que ve a ser la paternitat en sí mateixa. A flor de pell. A champagne supernova in the sky.
Per tant, davant aquest possible futur monotemàtic, prepareu les cancel·lacions al vostre lector de feeds i els vostres unfollows si sou d’aquells que no suporten les converses que només giren al voltant dels nens. Perquè de fills tothom en té però, collons, aquest és el meu.

Un “hola” per tota aquesta gent que porta anys arribant a aquest blog a través de la cerca “dones embarassades”.

* paradoxa