Es velers sense rumb concret no fan res mal fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.