My Name Is Trouble

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi. Gràcies al santoral, també hi ha un poble amb nom de persona per a cadascú. Ben pensat, potser no per a cadascú. Però quasi.
En base a què escollir un nom? És una càrrega que s’arrossega per sempre. El meu germà va ser un nen sense nom fins que el doctor va fer notar que, ja que naixia a l’hospital de Sant Pau i no hi havia quòrum, potser s’hauria de dir com el sant que en aquell moment patrocinava el servei sanitari. L’origen del meu, en canvi, no està clar i hi ha diverses versions. Diu la llegenda que vaig ser un Albert fins al minut noranta i diverses persones reclamen per si mateixes el mèrit a haver-lo canviat a última hora per l’actual quan, si hem pregunteu, jo m’hagués quedat amb el primer. Per pragmatisme, bàsicament.
Un petit exemple de fa només un parell de dies. Va venir a casa un tècnic i la cosa va transcórrer més o menys de la següent manera:

– Bon dia. Sóc el Guillermo.
– Rubèn.
– Robert. Molt bé.
– No. Rubèn.
– Ah, Rupert. Perdó.

Un món on s’assumeix Rupert com a més plausible que Rubèn és un món on és millor dir-se Albert.
Tot es redueix a modes i tendències. Que d’aquí vint anys hi hauran ordes d’adolescents que es diran Miley i Justin i aleshores Emma sonarà prou bé.

Schroeder no era un mal nom pel fill d’una pianista (malgrat jo preferia Linus). Però suposo que, a part de que ambdós progenitors es posin d’acord, havíem de considerar un nom que el pogués pronunciar la meva àvia granadina. O, com a mínim, entendre’l.

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi.